Professionalment, pertanyo al camp de l’art. Soc actriu i cantant.
Estrictament en aquests camps observo grans carències quant a allò que hauríem de transmetre.
L’art a occident es troba, actualment, mancat de sentit. Molt pocs artistes es tenen per transformadors, per visionaris d’un futur que volen mostrar als altres per a fer-los partícips.
En aquest sentit no crec que hi hagi diferències entre sexes. Per ambdós, és més important la forma que el fons perquè el model exitista ha arrelat profundament en la nostra societat.
I que això sigui així no és gratuït. Des de la infància es castra la creativitat dels més petits. El model educatiu no contempla una assignatura com “creativitat”, no propicia que els infants expressin el que hi ha en el seu interior, sinó que els condueix cap a formes artístiques preconcebudes que ells només han d’aprendre. I quedi clar que els responsables d’això no són ni el personal docent, ni els pares sinó els buròcrates que fan lleis d’educació que anul·len el impuls creador.
Per tot això, ja fa molt temps que no s’ha agafat el relleu de l’avenç en aquests camps. Si dramaturgs com Shakespeare, arriben fins avui perquè reflecteixen com ningú la “condició mecànica humana” i encara són admirats i representats, em pregunto: qui parlarà de la superació d’aquest estadi humà? En teatre, han estat molts els autors que han treballat sobre la contradicció humana, però, per què no ens atrevim a donar el salt i mostrar com seria l’ésser humà del futur? Si reflexionem sobre aquesta exposició, podríem començar a treballar en aquesta direcció? Quan el fons superarà la forma? Quan deixarem d’admirar el virtuosisme, que no és res més que l’alimentació de l’ego de l’artista, sense ni tan sols fer una miradeta al fons d’allò que ens vol transmetre? Serà què no hi ha res que l’artista actual ens vulgui transmetre, a banda de mostrar-nos que bé sap fer allò?
Com a humanistes tenim l’oportunitat d’aprofundir en aquestes qüestions, tenint en compte quins són els camps que ens són propicis. Com a dona i com artista així ho assumeixo, perquè voldria contribuir, almenys una mica, a que les noves generacions puguin viure en un món on el sense sentit no campi per on vulgui.
Seguint el principi numero 11 del capítol XIII del llibre La Mirada Interna: “No importa en quin bàndol t’hagin posat els esdeveniments, el que importa és que comprenguis que tu no has escollit cap bàndol”, podem començar a tenir en compte que cap dona tria la seva condició, que, principalment, és un ésser humà.
Cap dona tria on i quan naixerà. No tria si serà rossa o bruna, no tria si serà alta o més aviat baixa, per descomptat cap no tria el seu sexe ni allò que la seva biologia comporta: menstruar, concebre, donar a llum i alletar altres éssers humans. I finalment és força clar, veient això, que cap no tria quins són els paràmetres que conformen la “condició femenina”, especialment perquè arribem a un món on, des de ben petits, ja se’ns transmeten uns paràmetres del que hem i no hem de fer i ser en funció del nostre sexe.
És sabutper tothom que la dona ha viscut, secularment, una situació d’opressió. Fou apartada de la vida pública, dels estaments reals de decisió i va quedar relegada a un segon pla. Va acceptar que el seu lloc “natural” era la llar familiar per a ocupar-se dels fills, els ancians i els malalts.
Però no és tema del nostre interès estendre’ns en les explicacions històriques d’aquests fets. Estudis molt amplis ja en donen resposta. El tema principal que ens interessa és parar atenció a allò que ha quedat instituït en la cultura femenina.
Segons el nostre punt de vista, per descomptat occidental, si ja l’ésser humà està molt identificat amb el seu cos, en el cas de la dona aquest fet es multiplica. La dona occidental s’ha cregut que allò que fa que se la valori en el món és, en primer lloc, el seu aspecte físic i la seva capacitat de seducció.En segon lloc la seva abnegació com a mare i en tercer lloc… la veritat és que per més reflexió que he gastat en aquest últim punt, no ho he trobat.
Socialment, sempre parlant a grans trets, una dona no serà valorada per cap altra cosa.
Se’m podrà dir que en alguns àmbits això no és així, però crec que si ens fem la pregunta amb sinceritat i no ens mentim a nosaltres mateixos, arribarem a la conclusió que d’una dona demanem això i no gaire més. La dona occidental ha acceptat aquesta condició i amb ella opera en el món educant, segons aquests paràmetres, els seus propis fills sense utilitzar ni tan sols la intenció de fer-ho.
No fa gaire vaig tenir ocasió de conversar amb una companya nostra per la que sento gran respecte i admiració. Sempre em va semblar que, entre humanistes, les coses eren una mica diferents. Era la primera vegada que coincidíem assegudes l’una al costat de l’altra en situació d’intercanviar. Vaig tenir gran alegria i la meva millor disposició quan ella es va dirigir a mi per a dir-me que feia temps que volia coincidir amb mi per preguntar-me sobre una cosa que sempre havia volgut saber. Estava expectant davant la possibilitat de poder conversar amb algú a qui respecto tant. La pregunta em va caure a sobre com una gerra d’aigua freda: “aquest color de cabell es teu o te’l tenyeixes?”. Vaig quedar absolutament esturada i vaig respondre quasi mecànicament, doncs jo no estic exempta del que comporta pertànyer a aquesta cultura, tot i que no sabria dir que li vaig respondre. Però si asseguro que aquesta situació, que ja haviaviscut abans en diferents àmbits, em va fer reflexionar. Per què és tan difícil entre dones poder parlar de temes que no estiguin relacionats amb la dieta, l’attrezzo, la cuina, la parella o els fills? No serà que a la dona li està costant separar la palla del blat?
Creiem que sí. La dona ha acceptat tant allò que se li va imposar que segueix col·locant en el primari allò que hauria de ser secundari. Una bona prova d’això és que, segurament, cap no acceptarà que els fills siguin un tema secundari. I és cert que són una part important de les nostres vides, de la del pare i de la de la mare però, davant la recerca del sentit de la vida, on hauríem de col·locar-los?
La proposta, que pretén reunir dones que construeixen futur, és que ens alliberem d’alguns jous que arrosseguem sense saber perquè. Que ens veiem, abans que dones, éssers humans i que considerem molt seriosament tot allò que frena la nostra acció en el món.
Hem de deixar que la “condició femenina” que se’ns imposa actuï com a rectora de la nostra vida? O, contràriament, hem d’explorar quines noves formes d’actuació requeririen un canvi profund de la nostra condició?
Des de la infància se’ns ha ensenyat que el que hem de fer en la vida és trobar la parella ideal i criar infants. Això ha de ser la nostra màxima aspiració. Aquest ha de ser el nostre projecte vital. Moltes dones encara creuen que això ha de ser així .
Aporto com a prova que, en molts casos, quan una dona ha posat en marxa un projecte qualsevol que té a veure amb quelcom que ella desitja i que diu, contribuirà al seu creixement personal, ho abandona si se li creua un home que li ofereix fundar una família.
Sembla que parlo de la prehistòria però no és així.
I no s’ha de confondre que ella s’ocupi amb un treball fora de casa per contribuir a l’economia amb un projecte personal, que és el que passa en molts casos. Les dones diem que estem aplicades en alguna cosa però senzillament anem a un lloc que no ens agrada a realitzar tasques que no ens agraden a canvi d’un sou.
Nosaltres sabem que parlem d’una altra cosa.
Una dona hauria de saber que tenir parella no és el més important de la seva vida, que portar infants al món pot ser una gran experiència de creixement si s’orienta be i que en cap cas aquests fets s’oposen al seu projecte, perquè la gran lluita és contra un sistema injust que jutja molt durament les dones que posen el seu projecte de vida personal pel damunt del que la societat espera d’ella: que sigui mare i ella mateixa tingui cura dels seus fills. En soledat, una dona no ho pot fer i la família nuclear l’ha deixat lligada de mans. O treballes o tens nens i els portes a la guarderia o els deixes amb la cangur i et sents culpable per fer-ho. Per què no pensem en noves fórmules? De veritat és imprescindible ser mare? Qui diu que el fet de poder procrear ens obliga inexorablement a fer-ho? Seria possible aconseguir fer totes dues coses en llibertat? Poder tirar endavant el nostre projecte personal i ser mares si volem? Segurament sí, si canvia l’estructura del sistema en que vivim. Afortunadament, hi ha molta gent al món treballant perquè això sigui possible.
Percomençar seria bo comptar amb la complicitat del sexe oposat. Els homes han d’admetre que viuen en societats que oprimeixen, especialment, a la meitat de la població i que moltes vegades, fins i tot sense saber-ho, hi contribueixen perquè formen part de la violència estructural. Les dones no n’estan exemptes quan accepten les normes del joc i manipulen i actuen de forma sibil·lina en la reraguarda. Nosaltres també hem d’admetre i reconèixer que a ells també els oprimeix el sistema, que també viuen segons un programa que està destinat en les seves vides a aconseguir el que han vingut a fer a aquest món: el triomf! Només si som capaços de dialogar, d’escoltar abans d’oposar-nos i de posar-nos en pell de l’altre, podrem avançar.
Hauríem de començar a imaginar un món en el qual, allunyant-nos dels retrets, treballem junts; perquè ambdós sexes som éssers humans que, senzillament, ens complementem.
A occident ens trobem immersos en una època en que moltes creences van caient. Les dones ens desempalleguem dels prejudicis que mil·lenàriament ens han anat caient a sobre, però hem d’utilitzar la intel·ligència i no la revenja. Hem de buscar una nova forma que substitueixi les anteriors per a poder operar en el món. Hem de buscar els models que ens guiïn per a emprendre aquest nou camí. I no és una tasca gens fàcil. Però no hem de deixar-ho d’intentar, perquè volem per a les nostres filles i fills alguna cosa millor que el que ens ha tocat viure a nosaltres.
Quan expliquem contes als nostres petits hauríem de reflexionar sobre quins són els models que els transmetem. Si els aportem quelcom valuós. En certa ocasió algúem va dir que l’única obligació que tenia amb els seus fills era, mantenir-los vius. I, si no tinc res millor que oferir-los, estic força d’acord. Però, sobretot si els estimo, hauria d’ocupar-me de transmetre’ls millors models que els que em van transmetre a mi.
Em sembla que al gènere femení ens és molt necessària més autocrítica. La instal·lació en la queixa i, alhora, les reticències a col·locar-se en l’avantguarda (per aquella acceptació secular del segon pla que mencionàvem), ens ha deixat en molt mal lloc. Els moviments feministes fracassaran sempre perquè acusen l’altre bàndol i no reconeixen que la dona també col·labora en la generació de les monstruositats. Això només ho resol l’autocrítica, que permetria modificar visions i actituds i per tant transformar.
Des de petita sempre he volgut fer dues coses: actuar i fer música. Sembla que, en això, vaig per bon camí.
Però el que més m'agradaria es poder aportar alguna cosa que millorés l'entesa entre els dos sexes.